Pregunta 4.

Considero que la realització d'aquest exercici escrit ha sigut una bona manera de enllaçar alguns dels continguts impartits a l'aula, com ara la xerrada de l'e-learning, i els articles treballats a casa, a més de permetre una reflexió individual d'alguns aspectes de la matèria. 

Penso que la prova s'ajusta molt bé a l'assignatura en si, essent coherent amb els principis descrits a classe. És a dir, sovint a l'aula hem reflexionat i parlat sobre que una de les opcions que donen les TIC no és l'aprenentatge memorístic de tot el contingut, sinó ser competents en la gestió de la informació, de manera que poguem transformar aquesta en coneixement. Per aquest motiu trobo adient que la prova de coneixements integri aquests conceptes i els possi a la pràctica, essent una prova de creació de coneixement, reflexió i anàlisis.

Crec que m'ha permés relacionar els diferents temes tractats, tot i haver de sintetitzar i reduir el contigut expossat per mi mateixa degut a les característiques de la prova. 

Aprofito també la vinentesa per dir que he trobat especialment i sorprenentment interessant l'article d'Aparici i Silva sobre la pedagogia de la Interactivitat, el qual crec que dona un nivell d'anaàlisis profund i innovació, que tot integrar les TIC/TAC, tambér fa referència als paradigmes educatius existents a tots els nivells socials. 

Prova de coneixements

Pregunta 3.

Durant aquesta assignatura hem fet servir un blog d'aprenentatge per anar sintetitzant les activitats que anàvem fent a l'aula i fora d'ella. 

Els usos que podem donar a les diferents eines amb les quals treballem són tres: reproductiu, interactiu - simbòlic i transformadors. Considero que el blog m'ha permés explorar tots tres usos en algún moment. 

En un primer moment, el meu blog va tenir una connotació únicament reproductiva, (que ràpidament va passar  a interactiu - simbòlic) com es pot veure en l'entrada La il·lusió tecnologica, del 29 de setembre de 2013, ja que es tractava de penjar el link d'un video i fer una petita entrada. El primer contacte doncs, va ser així, però crec que ràpidament el ús que vaig començar a fer del blog es va traslladar a la vessant transformadora, i crec que la entrada Experiència transformadora sobre l'ús de les TIC: Generem, és una prova d'aquest fet, ja que no només em va permetre reflexionar sobre els continguts pròpiament dit, sinó també sobre el blog en si mateix i el que volia o no que hem reportès. 

Considero doncs, que el blog ha estat una bona eina d'aprenentatge i reflexió, que m'ha permés plasmar les meves idees i opinions sobre els diferents materials i contruir discursos crítics tant sobre l'ús de les tecnologies com d'altres continguts. També penso que la creació del projecte d'innovació em va permetre fer un ús transformador de les tecnologies, ja que no només pensava en el què, sinó també en el com, tot construint una narrativa al voltant d'això. 

Prova de Coneixements

Pregunta 2. 

A la actualitat moltes persones recorren a la metodologia de l'e-learning per tal de poder formar-se, sobre tot aquelles persones que per circumstàncies personals no poden assistir a classes presencials. 

Sobre l'afirmació  donada en aquesta pregunta haig de dir que si bé, si que s'estan desenvolupant altres formes d'aprenentatge, més col·laboratiu tant amb la resta d'alumnes com amb el professorat, penso que moltes vegades es reprodueix la cultura escolar tradicional, però des de la xarxa d'internet. 

Hem de tenir present l'evolució en els sistemes aula que hi ha hagut en les últimes dècades: abans el professor era una font única i indscutible de coneixements, i els alumnes reproduien aquest fet sense obtenir cap resposta sobre el seu procés d'aprenentatge. Ara els alumnes reben feedback sobre els seus treballs o processos d'aprenentatge. 

Personalment estic totalment d'acord amb Aparici i Silva (2011) en el seu article titulat Pedagogia de la Interactivitat, quan expossen que el feedback no deixa de ser un reforç de l'expert, pensada i articulada des de qui controla la font informacional, i que per tant no deixa marge per la co-creació del coneixement. El coneixement continua monopolitzat per aquells considerats experts (sigui des de les aules tradicionals o des de plataformes digitals) constituint una jerarqui vertical dels que saben o els que no saben. per aquests autors el model de feedback no es suficient, i proposen un model feed - feed, el qual respon a un model horitzontal de creació conjunta de coneixements. 

Els mateixos autors exposen que la web no és, ni ha de ser, un mitjà reproductiu com ara la TV o la ràdio, sinó que l'escenari digital permet un canvi de possibilitats per la interacció a partir de material de molt tipus, i proposen unes bases per la interactivitat i per fer una pedagogia que no sigui únicament interactiva en les pareules, sinó en la realitat. 

D'altra banda, Area i Pessoa, remarquen la importància de l'afabetització dels subjecte en el ciberespai de manera que aquests puguin gestionar, crear, cooperar en la creació dels coneixements. 

Per tant, penso que tot i els nous models d'ensenyament i aprenentatge i les noves estratègies de participació (per exemple les que ens va explicar la ponent Teresa Romeu, aquestes continuen perpetuant un discurs en el qual el professor/a té l'auditoria del coneixement, i tot deixar espais per la reflexió crítica dels continguts impartits, aquest es constitueix cm una font unívoca de coneixements. Sigui educació a distància o sigui educació presencial, els alumnes i els professors hem de superar en primer lloc, l'analfebetisme digital, per crear noves vies de coneixement que ens permetin cooperar i cocrear, participar i interacturar. D'aquesta forma l'enriquiment serà molt més gran. 

Prova de coneixements

Pregunta 1

El món educatiu s'ha trobat amb grans dificultats, i es troba encara avui dia, per tal de transformar les Noves Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC), en Tecnologies de l'Aprenentatge i el Coneixement (TAC). Aquest canvi de vocal, tal com refereix Sancho, no només implica una nomenclatura sinó també una visió completament diferent de l'ús i concepció que es té del món tecnològic dintre de l'educació. 

Així doncs, les TIC van suposar una innovació en els processos d'aprenentatge, una innovació que encara molts professionals de l'educació no han sapigut integrar dintre de les aules i altres contextos educatius. 

A. Bosco, al seu article, de De la supuesta relación entre tecnologia e innovación educativa: ¿Cuándo las TIC mejoran educación? (2008), fa referència al concepte d'innovació, remarcant la importància del context, ja que dependrà d'aquest si hi ha innovació o no. Per exemple, en un aula on es realitzin classes magistrals molt dirigides, serà una innovació l'aprenentatge col·laboratiu. La autora identifica tres aspectes, tot i la dificultat de trobar una única concepció de innovació, recurrents del concepte (bosco, 1995):

1. l'ús de nous materials o recursos instructius tals com materials curriculars o tecnològics

2. L'ús de noues enfocaments d'ensenyament o estratègies didàctiques

3. Elaboració de nous supòsits pedagògics i /o teories subjacents a noves polítiques o programes. 

D'aquests trets que defineixen la innovació, ens trobem que molts professionals es limiten a l'ús instrumental de les tecnologies (1)i per tant, tot i el canvi de metodologia (per exemple del paper a l'ordinador), ens hauríem de plantejar en quina mesura aquestes tecnologies milloren els sistemes educatius en un marc que no sigui de major control pel professorat sobre les activitats realitzades pels alumnes. Aquest fet suposa una dificultat pels professionals educatius, tal i com ens diu Sancho en el seu article aquí citat, ja que molts d'ells (els nascuts abans dels anys 80) van nèixer en un món analògic, i ara es troben que viuen en un món digital, i si bé saben utilitzar les tecnologies instrumentalment continuen fent processos d'ensenyament - aprenentatge reproductius, poc integradors i descontextualitzats. 

Aquests professionals educatius reprodueixen una educació basada en dos creencies fonamentals: <i>que lo acumulado en su formación inicial servirá para realizar su función docente i, dos no es pot ensenyar res que jo no sàiga</i>. Així doncs, el fet de no dominar les TIC fa que molts educadors/es tinguin por al seu ús, i més quan això pot implicar un canvi del seu rol professional al realitzar processos d'aprenentatge simulatanis entre els actors, a obrir altres vies educatives que permetin la gestió de la formació. tenen por o no es saben desenvolupar en altres formes d'identitat professionals. Però ara bé, és una realitat que molts alumnes de menys de 10 anys són més competents tecnològicament que no pas els seus professors/es. 

En definitiva, per tal de que l'ús i innovació de les TIC no es redueixi a un simple canvi d'instrument, cal que la innovació es doni en altres nivells, nivells cognitius i de integració de les TIC que afavoreixin el seus úsos i exploti les noves vies d'aprenentatge que proposen. Per que això es pugui realitzar, cal que el professorat redefineixi el seus rols i identitats professionals, tenmint en compte que les tecnologies formen part del context i de la vida quotidiana de les persones que viuen en les societats occidentals. 

No es tracta de saber utilitzar mecànicament les TIC, sinó d'aprofitar els recursos que generen. Els professionals han de ser competents en ensenyar als seus alumnes a fer un bon ús, a gestionar la informació que deriva del món digital, perquè no siguin persones sobreinformades o desinformades, sinó que puguin transformar tot això en coneixements que sigui útils pel seu creixement professional i personal. I de la mateixa manera el professor/a ha de ser competent en aprendre a apendre,per poder dur a terme una autèntica innovació a tot el sistema educatiu (una innovació profunda i reflexiva). Tal i com va dir P.Freire: 

Nadie enseña a nadie. NAdie se educa solo. Los hombre y las mujeres se educan entre si en consonancia con el mundo

  

  

Sancho, J. M. (2008) De TIC a TAC, el difícil tránsito de un vocal.

M’ha resultat interessant la perspectiva plantejada per Sancho al seu article, ja que planteja una qüestió bàsica per tots aquells professionals que ens dediquem a l’educació. La metàfora del canvi vocal (del TIC al TAC), és a dir, de les Noves Tecnologies de la Informació i la Comunicació, a les Noves Tecnologies de l’Aprenentatge i el Coneixement. Així doncs, Sancho exposa com l’educació s’ha de fer responsable d’aquesta conversió i per tant en formar als seus alumnes en ser competents amb les noves tecnologies.

La problemàtica resideix en què les generacions anteriors als 80, molts del qual a la actualitat són docents o professionals educatius, no tenen les competències digitals bàsiques que tenen als seus alumnes. Així doncs, com poden educar en fer un bon ús de les TICS?

A l’aula del curs de TAC, motiu pel qual vaig iniciar aquest blog, vam haver de dissenyar un projecte d’innovació que emprès les Noves tecnologies. Les TICS ara són un instrument i una metodologia bàsica en l’educació, per tant no podem ometre-les per més temps o no tenir les competències necessàries per enfrontar-nos a aquesta nova era digital. 

Així doncs, el nostre projecte tracta el tema de “Els joves i Internet”, ja que si bé els joves són actualment competents en l’utilització mecànica de les TICS, no ho són en valorar els riscos que poden comportar, i actuar conforme a aquests (Assetjament digital, per exemple). I el pitjor  és que els professionals que els acompanyen tampoc. 

El nostre projecte consistia doncs d’una Formació per Formadors, és a dir, per aquelles persones que comparteixen el dia a dia amb els joves, de manera que puguin assessorar i conscienciar al jove de la importància de fer un bon ús de les TICS. El plantejament del curs era mitjançant una metodologia a distància, e-learning, i amb uns continguts específics a treballar amb el jove, a partir de la plataforma moodle. Podeu consultar el projecte sencer al següent link: 

https://sites.google.com/site/barbaradamarislara/

Fer aquest tipus de formació s’ha convertit en una necessitat pels docents i professionals. Hem d’estar actualitzats, i compartir els coneixements per tal d’oferir uns serveis educatius de millor qualitat.  

De lo sólido a lo líquido: Las nuevas alfabetizaciones ante los cambios culturales de la Web 2.0 (Area, M., Pessoa. 2012)

 

Actualment ens trobem en una societat que es troba sobre informada, és a dir, hi ha una gran quantitat d’informació vigent. No obstant, aquest fet no vol dir que aquesta informació sigui transformada en coneixement pels individus que conformen la societat, ja que sovint l’excés d’informació, si no hi ha les competències necessàries d’anàlisis i crítica, acaba donant més confusió. Així doncs, els autors defineixen aquesta situació com a líquida, ja que per contra de l’època anterior no hi ha una única font d’informació estable i mantinguda en el temps. LA sobreinformació i les seves conseqüències s’anomenen infoxicació, pels autors.

Area i Pessoa defineixen sis característiques de la Web 2.0, definint-la en torn sis grans dimensions: la Web 2.0 com a biblioteca universal, coma mercat universal, com a puzle gegant d’hipertextos, com una plaça pública de comunicació i interacció social, com un territori d’expressió multimèdia i audiovisual, i com a múltiples entorns d’interacció.

La web 2.0 ha permès  doncs, modificar els sistemes de comunicació i transacció entre les persones, però si tota aquesta font d’informació no és gestionada ens trobem amb individus incapaços de poder participar en el món. Per aquest motiu els autors proposen un model teòric d’alfabetització ciutadana pel qual les persones puguin ser competents i saber actuar davant la quantitat d’informació esmentada.  L’alfabetització ha de passar per una consciència de què suposa tota la informació, per tal de poder ser utilitzada i transformar-la en coneixement. I aquest fet ha d’estar a l’abast de tothom.

Cal tenir en compte que les noves formes d’interacció, sobre tot pel que refereix a les xarxes socials, sovint són utilitzades per infants i joves sense que aquests tinguin les competències necessàries per fer un bon ús, i per tant expossant moltes vegades la seva privacitat a milers i milers de persones. És necessari doncs que l’educador/a acompanyi i mostri al jove possibilitats d’utilització de la Web 2.0, de manera que adopti un pensament més crític i pugui seleccionar i utilitzar tota la web, beneficiant-se en comptes d’expossar-se.

Pedagogia de la Intercativitat, per Roberto Aparici i Marco Silva (2012)

Aparici i Silva, en el seu article Pedagogia de la interactivitat analitzen dos models diferenciats, i en part, contraposats, de pedagogia: La Pedagogia Transmisiva i la Pedagogia Interactiva.

Segons aquests autors, la Pedagogia Transmisiva faria referència al model pedagògic que s’ha dut a les escoles en els últims segles, i que podríem considerar com a model tradicional. En aquesta el professor és qui té els coneixements i tracta de transmetre’ls a l’alumnat, la relació per tant, és unidireccional ja que només hi ha una única font de producció del coneixement.

M’ha resultat especialment interesant la idea proposada pels autors de què el feed – back en realitat és un reforçador d’aquest model transmisiu, ja que si bé s’escolta l’opinió o aportacions del coneixement, l’alumnat continua sense ser co - creador de coneixement i és pensat i articulat des de qui controla la font informacional.

El model interactiu, per contra, es basa en la idea de què totes les persones poden ser creadores de coneixement, independentment del seu estatus o classe social. Defensa la idea d’horitzontalitat en la creació del coneixement i defensa un model “feed – feed” de tots – tots, mitjançant el qual es desmonopolitza el coneixement.

L’escenari digital ha reproduït el model tradicional, però els autors proposen una alfabetització que permeti que les noves TICS siguin emprades com a forma de co-creació de la informació. Aquest fet suposa que el professor, formador o expert canviï la seva forma d’actuar.  Tal i com diu al pedagogia de Paulo Freire. “Nadie educa a nadie, nadie se educa solo, los hombres se educan entre si en consonància con el mundo”. Es tracta de que entre totes les persones puguin crear, i recrear les fonts informacionals, i en aquest sentit les noves tecnologies ens donen eines que permeten la interacció ràpida entre persones de qualsevol punt del món.

Personalment estic d’acord amb els autors pel que refereix en què cal fer un canvi de paradigma, un paradigma que tingui en compte les noves tecnologies i les incorpori al servei de l’horitzontalitat i la participació de tots els membres de la societat. Vivim en una societat d’informadors potencials que necessiten acompanyament i no reduir-los a simples consumidors.