Així doncs, i
tal com defensen Belmonte i Guillamón, les sèries de TV mostren discursos
narratius de construcció de la identitat de gènere que afecten a la pròpia
construcció de la identitat dels espectadors. Pel que refereix a les identitats
de gènere, les sèries televisives representen un imaginari dicotòmic, sovint
representat en la mítica de guerra de sexes, de la masculinitat i feminitat
recorrent als estereotips típics d’ambdós per representar una realitat que
alhora es creada mitjançant els discursos produïts pels medis de comunicació.
El problema que
presenta aquest fet és la poca capacitat crítica que tenen els espectadors d’aquestes
sèries. Si bé, hem de tenir en compte que tant la infància com l’adolescència
són moments vitals crítics en la vida de les persones occidentals, són alhora
més fàcilment influïbles. Quina capacitat de manipulació té la televisió? La
resposta és clara: Molta, només cal veure la quantitat de joves que fan cua a
les portes d’un concert per tal de poder veure l’ídol juvenil de moda.
Cal tenir
present, però, com bé diuen els autors, que els estereotips de gènere i el
model de família patriarcal, així com el paradigma heterosexual, han
evolucionat al llarg de les últimes dècades, i els programes de Tv es presenten
com innovadors en tant tenen en compte altres models femenins o familiars. Però
entrem doncs en el que alguns autors/es anomenen violència invisible, la qual
simbolitza com mitjançant un discurs políticament alliberador i correcte, s’amaguen
determinades actituds i conductes que discriminen i oprimeixen a algun dels dos
sectors. Un exemple d’aquest fet el trobem en què tot i l’emancipació laboral
de la dona, quins tipus de tasques realitza? Quines actituds té vers la
família? Com ha de ser un home?
Com a
educadors/es cal agafar consciència dels discursos imperants, i més que això,
cal actuar per construir nous discursos no dicotòmics que s’ajustin a la
realitat. No m’estendré parlant més de gènere ja que degut a l’espai del qual
disposo seria simplificar massa la complexitat del tema. Però si vull dir que
cal actuar. Sóc dona i em sento com a tal, però sovint veig en els discursos
heteropatriarcals imperants una legitimització del que s’espera de mi que no m’agrada
(mare, cuidadora, seductora, dolça, afectiva...) i encara em resulta més
impactant quan veig la reproducció sistemàtica d’aquests en les noies
adolescents en les quals treballo. No es tracta de masculinitzar ni feminitzar,
sinó de educar perquè els nostres joves tinguin la suficient capacitat crítica
per generar els seus propis discursos i decidir de manera no condicionada quins
trets volen de cada un (de les característiques típicament considerades com a
femenines o masculines). No és una qüestió dicotòmica, basada en blancs i
negres, sinó que entre aquesta polarització trobem una gran quantitat de
matisos. Per fer-ho estic d’acord en el que diu l’article de què cal
alfabetitzar en els medis de comunicació, cal prendre consciència i analitzar
diferents discursos, per generar diferents realitats possibles. Cal debatre
sobre tota aquesta informació.
Degut a la feina
que desenvolupo com a educadora social en un centre residencial d’acció
educativa, sempre he considerat molt rellevant el fet de què les noies vegin la
TV acompanyades d’una persona adulta amb la capacitat de poder qüestionar tota
la informació que es rep des de les produccions audiovisuals. L’humor i la
ironia, molt utilitzades en les sèries, no sempre són rebudes pel públic que
les veu, i l’adult (educador/a) pot
acompanyar en aquest procés d’anàlisis. D’altra banda, cal tenir en
compte que a la actualitat degut a la vida familiar (de la qual cosa es culpa a
la dona) molts infants i joves veuen la Tv sense cap tipus d’acompanyament i
sense la capacitat d’anàlisis corresponent.
A continuació us
deixo el link d’un petit curt, anomenat Mi
vestido nuevo, que en la meva opinió mostra molt bé la realitat dels
estereotips de gènere i els sentiments que pot generar dita dicotomia:
No hay comentarios:
Publicar un comentario